L’arquitectura sanitària del moviment modern
El següent text recull la primera d’una compilació de tres parts d’anotacions de la conferència realitzada per l’arquitecte Albert de Pineda, director de Pinearq en el marc del Màster Campus Clínic a Barcelona el 30 de maig de 2025.
El moviment modern que va sorgir a principis del segle XX buscava la funcionalitat, la simplicitat i l’eficiència en el disseny, va mostrar una gran preocupació als hospitals i els centres de salut, relacionant arquitectura i sanitat.
Aquesta tendència de millora contínua i recerca en l’arquitectura sanitària va ser posada en valor per publicacions especialitzades de referència. Un exemple són els nombres monogràfics d’hospitals de la revista Arquitectura i Urbanisme del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya publicats l’any 1937, en el qual s’agrupaven projectes destacats i innovadors des dels Estats Units i del nord d’Europa, i es reflexionava sobre com havien de ser els serveis per a la seva correcta construcció i organització interior dins de l’hospital.
L’arquitectura moderna va transformar radicalment la manera de concebre els espais de salut. Enfront dels hospitals monumentals del segle XIX, els arquitectes moderns van proposar edificacions on la funcionalitat, la higiene, la llum natural i la relació amb l’entorn es convertissin en els pilars del disseny. Aquestes obres no sols van respondre a necessitats mèdiques concretes, com el tractament de la tuberculosi, sinó que també van explorar com l’arquitectura podia participar activament en els processos de curació.
Aquest canvi es va manifestar amb claredat en projectes clau de les primeres dècades del segle XX, com la Casa del doctor Lovell (1929). Dissenyada per Richard Neutra en Los Ángeles pel doctor Philip Lovell, aquest habitatge és una icona de l’estil internacional i una obra precursora a integrar els principis de la medicina higienista en un entorn domèstic. Lovell, mèdic naturista, entenia la salut com una pràctica integral que incloïa alimentació, exercici, llum solar i aire fresc. L’arquitecte va respondre a aquesta visió amb una casa que prioritzava l’exposició solar, la ventilació creuada i l’ús de materials industrialitzats com l’acer i el vidre. Encara que es tracta d’un habitatge unifamiliar, el seu plantejament prefigura molts elements que després serien essencials en el disseny hospitalari modern.
En paral·lel, el Sanatori de Tuberculosos de Paimio (1929-1933) a Finlàndia, dissenyat per Alvar Aalto, és un edifici que no sols compleix amb els requisits funcionals d’un centre mèdic, sinó que està concebut com un “instrument mèdic” en si mateix. Aalto va dissenyar des del mobiliari fins a l’orientació de les habitacions, que reben el sol del matí per a afavorir el descans a la tarda. Fins i tot el color dels sostres va ser pensat per a no fatigar als pacients que passaven llargues hores ficats al llit i el disseny de les finestres de l’habitació perquè es tingués visió dels espais verds exteriors. L’arquitectura aquí no és un mer contenidor, sinó una eina activa de sanació.
Un altre exemple contemporani al Sanatori de Paimio, va ser el Sanatori Zonnestraal (1925-1928) als Països Baixos, dissenyat pels arquitectes Jan Duiker i Bernard Bijvoet es caracteritza per la seva estructura lleugera, les seves façanes envidrades i les seves terrasses obertes, convertint-se en un exemple radical de racionalisme funcionalista. L’ús intensiu del vidre i el formigó armat va permetre espais lluminosos, ben ventilats i amb una forta connexió visual amb la naturalesa. Més enllà de l’arquitectònic, Zonnestraal també incorporava una visió progressista: no era només un sanatori, sinó part d’un complex social que incloïa tallers i escoles, pensat per a reintegrar als malalts a la vida activa.
Aquestes tres obres van establir les bases d’una nova manera de pensar els edificis de salut. El seu èmfasi en la funcionalitat, l’experiència del pacient i la relació amb l’entorn natural continua sent clau en l’arquitectura hospitalària contemporània. Avui, conceptes com l’evidència empírica en disseny (evidence-based design), la sostenibilitat i la humanització de l’entorn clínic tenen arrels profundes en aquests exemples històrics. Entendre’ls no és només un exercici de memòria arquitectònica, sinó una manera d’inspirar solucions actuals centrades en el benestar físic, psicològic i social dels usuaris.
La modernitat en clau local: Barcelona com a laboratori
La difusió d’aquestes idees també va tenir ressò en l’arquitectura catalana, especialment a través del treball del GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Inspirats per les propostes del CIAM, van aplicar els principis del racionalisme en projectes sanitaris com el Dispensari Antituberculós de Barcelona (1935-1938), dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres. La disposició de totes les estades, el sistema de circulacions i el tractament de les façanes responen a un rigorós seguiment del programa i de l’àbac solar, al marge de les constriccions de l’emplaçament. Es tracta d’un model d’inserció dels conceptes del racionalisme dins d’un teixit dens, i que queda criticat implícitament per l’estricta funcionalitat del mateix edifici.
Menys conegut però no menys important, és el projecte impulsat en 1937 per al nou hospital de Vall d’Hebron. Encara que no va arribar a construir-se, el projecte representava una visió radicalment moderna de l’assistència sanitària pública: pavellons organitzats segons l’especialitat, connectats per passarel·les i envoltats d’espais verds, i terrasses escalonades per a facilitar la llum natural. Aquest disseny prefigurava molts dels models hospitalaris contemporanis i mostrava com l’arquitectura podia posar-se al servei d’una sanitat universal i moderna en plena República.
Aquesta entrada és el primer capítol de tres articles que formen la transcripció de la conferència 100 anys d’arquitectura hospitalària. Pot descarregar l’article complet aquí o llegir la segona part en el següent enllaç.