Premisses sobre les futures àrees de diagnòstic
El segle XIX està marcat per dos esdeveniments fonamentals que van revolucionar la medicina i l’arquitectura hospitalària:
En el 1895, Wilhelm Röntgen, enginyer físic i mecànic, va descobrir la radiació electromagnètica en la gamma de freqüències coneguda avui com a raigs X. Aquest descobriment, que li va fer guanyar el Premi Nobel de Física en 1901, no va trobar inicialment cap aplicació mèdica. No obstant això, aviat va resultar ser una autèntica revolució, tant per al sector sanitari com per a l’arquitectura hospitalària, d’aquesta manera en 1915 es va presentar el primer aparell de raigs X a equips sencers de metges, la qual cosa va marcar l’inici d’una nova era en el diagnòstic.
El segona esdeveniment crucial va ser l’epidèmia de grip espanyola que va provocar una transformació radical en l’arquitectura hospitalària entre 1918 i 1920, i va fer establir un nou model d’hospital. Un exemple emblemàtic d’aquest nou tipus de dissenys és el Sanatori Paimio, dissenyat per Alvar Aalto: un hospital modern, caracteritzat per entorns humanitzats que situaven en el centre no sols el tractament, sinó també el benestar del pacient.
Recentment, amb la pandèmia COVID-19, l’arquitectura i la sanitat han viscut un fenomen similar, i les noves demandes de diagnòstic i tractament han accelerat els avanços tecnològics. L’aparició dels nous quiròfans híbrids amb dispositius avançats d’imatge per al diagnòstic ha introduït un canvi de paradigma en el disseny dels edificis sanitaris.
Per això, els hospitals del futur han de dissenyar-se amb més espai dedicat al diagnòstic i una placa tecnològica en constant creixement. La maquinària avançada i la presència de quiròfans híbrids exigeixen malles estructurals més grans i majors altures capaces d’albergar les instal·lacions tècniques superiors.
El nou hospital ha de ser una màquina flexible, adaptable, i capaç de funcionar com un hospital dins de l’hospital en cas de futures pandèmies. Això implica la necessitat de dissenyar sota unes certes premisses:
- Grans zones d’espera amb instal·lacions que permetin el seu ús temporal com a espais de tractament.
- Circuits que puguin dedicar-se exclusivament a pacients infecciosos, en cas necessari.
- Zones a l’aire lliure que puguin utilitzar-se temporalment.
- Nous sistemes de comunicació per a facilitar la telemedicina i millorar la gestió de fluxos.
PINEARQ ha concretat aquesta nova realitat en els projectes que desenvolupa. Les innovacions introduïdes des de la COVID-19 s’han integrat també en el projecte executiu del nou CHUAC a Galícia o en el nou bloc quirúrgic de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, recentment finalitzat.
Concretament el CHUAC, centre hospitalari d’alta complexitat, albergarà una gran zona d’àrea de diagnòstic per la imatge que comptarà amb un total de 46 sales, 15 sales de radiografia, 15 d’ecografies, 2 mamografies, 2 ortopantomografia, 1 sala de densitometria, 5 TAC, 3 RMN i 3 sales d’angiografia, posant en relleu la importància d’aquestes zones.
Aquest article està basat en la conferència que va realitzar Albert de Pineda en el congrés anual CNETO “Le nuove sfide dell’ospedale 4.0: Ripensare l’area di diagnostica per immagini” celebrat el 24 de novembre de 2024 a Camogli, Genova, en el qual van participar experts en els camps de la imatge, la IA i els equips de diagnòstic.