Mat Buildings: Hospitals extensos amb estructures matricials
El següent text recull la tercera i última d’una compilació de tres parts d’anotacions de la conferència realitzada per l’arquitecte Albert de Pineda, director de Pinearq, en el marc del Màster Campus Clínic a Barcelona el 30 de maig de 2025.
Entre l’estandardització per mòduls funcionals i la recuperació dels espais intermedis, el projecte per a l’Hospital de Venècia de Le Corbusier (1963-1965) és un gran exemple de com un sistema modular, estandarditzat i articulat és capaç d’adaptar-se i integrar-se a la ciutat. Com a exemple representatiu del Mat Building, juntament amb la Freie Universität de Berlín (1963-1973), l’Hospital de Venècia es caracteritza per una estructura modular i extensible, amb una retícula d’unitats funcionals repetibles basades en una malla estructural de 6,3×6,3m. Aquesta malla permet una gran flexibilitat programàtica i la creació de múltiples patis interiors. A nivell urbà, la proposta dialoga amb la ciutat històrica sense imitar-la, respectant la seva escala, els seus fluxos i la seva identitat gràcies a una planta baixa lliure i permeable, que connectava amb la llacuna. La mort accidental de Le Corbusier de 1965 va fer impossible el desenvolupament d’aquest projecte, encara que l’arquitecte xilè Guillermo Jullian de la Font, col·laborador pròxim, ho va continuar. Per raons econòmiques i polítiques el projecte va ser inviable.
Durant els anys 60 i 70 es van dur a terme als països Escandinaus diversos projectes d’hospitals extensos amb gran repercussió internacional el concepte de la qual en comú era millorar l’impacte paisatgístic i les circulacions interiors de la tipologia de torre i base, incapaç d’adaptar-se a nous paràmetres de major complexitat.
En aquesta línia, el projecte de l’Hospital de Herlev, Copenhaguen (1966-1976) proposava una separació de la torre d’hospitalització i la base de tractaments configurada com una estructura matricial exacta. L’edifici de tractaments (base) estava il·luminat zenitalment.
Davant la crisi del petroli va aparèixer una altra manera de concebre els projectes dels hospitals com a contenidors sofisticats que proporcionaven una flexibilitat total a uns interiors aptes per a qualsevol ús, i que al seu torn, adoptava les façanes industrials de les fàbriques mostrant un embull de cables, tubs i peces d’alta tecnologia. El Complex Mc Màster de Ontario, a el Canadà (1967-1973) i el Policlínico d’Aquisgrà a Alemanya (1968-1982) es presentaven com a retícules tridimensionals d’espais servidors d’instal·lacions que deixaven entre si una matriu d’espais funcionals, amb gran expressivitat de les instal·lacions tècniques.
D’aquesta tipologia, a Catalunya es construeix l’hospital Duran i Reynals de mòdul 13x13m amb pilars agrupats de 4 en 4, obra de Giráldez, López Iñigo i Subías Arquitectes, els quals també van dissenyar la facultat de dret de la UB. Aquesta disposició de l’estructura, a diferència dels exemples d’Alemanya i el Canadà, construïts amb estructura metàl·lica, té llums inferiors, en ser construïts en formigó armat i en moments on els materials encara no havien aconseguit la resistència actual.
Hospitals extensos i d’escala més urbana
Amb l’objectiu de reduir l’impacte paisatgístic i urbà de la torre vertical, o les grans moles matricials, en el nord d’Europa va sorgir una nova tipologia que consistia en un bloc laminar i base, ordenada per bandes i perforada per patis enjardinats, com l’Hospital de Varbeg, Suècia (1973) o l’Hospital de Hvidovre a Copenhaguen (1962-1978), obra de E.Hartvig Rasmussen, que introduïa una nova estratègia per a reduir l’impacte visual: descompondre la torre d’infermeria en una sèrie de blocs lineals de dos pisos recolzats sobre l’extensa base, una mica reenfonsada i amb un tractament enjardinat de les cobertes.
Aquest nou model d’hospitals, extensos però amables i d’escala urbana, el trobem en un projecte local pròxim, l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, obra de Martínez Lapena-Torres Arquitectos (1982-1987), que utilitza li mòdul amb forma de L per a generar patis en planta baixa. Aquest projecte ha estat un referent a Catalunya i va iniciar un camí d’introducció de l’arquitectura de qualitat. El premi FAD d’arquitectura que va obtenir l’any 1988 demostra que el disseny dels hospitals necessita de l’arquitectura per a fer edificis d’excel·lència i resoldre els problemes que existeixen.
L’hospital Comarcal de Móra d’Ebre adopta una configuració extensa i de poca altura a causa de les característiques del programa funcional i del terreny que ocupa, que s’integra en el paisatge agrícola de l’altiplà sobre el riu Ebre i a les restes de muralla que coronen el centre històric de Móra ja que tot l’edifici està construït amb materials del país i sistemes constructius tradicionals. La façana de llevant que dona al riu Ebre rep un tractament fragmentat per a evitar la visió de l’hospital en tota la seva dimensió. Les unitats d’hospitalització se situen orientades al sud o llevant amb les millors vistes, al voltant de patis enjardinats en els quals els pacients poden accedir amb rampes suaus i gaudir-los des de les seves habitacions. La resta de serveis hospitalaris es troben en un bloc compacte amb façana a ponent i patis interiors.
Altres obres de Pinearq com el Parc Sanitari Martí i Julià a Salt, la Plataforma de serveis de Vilanova i la Geltrú, o el nou Hospital Monopoli-Fasano són edificis que segueixen el tipus i idees d’aquesta arquitectura.
L’hospital General de Santa Caterina (1995-2005), obra de Pinearq i Brullet de Lluna Arquitectes, forma part del complex del Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt, Girona. La implantació de l’hospital és baixa i extensa, i consta d’una malla birreticular de dues direccions superposades a una estructura lineal de creixement en direcció aquest-oest.
Cada unitat funcional queda situada dins d’aquesta estructura bàsica, amb una organització oberta basada en les premisses del disseny general que permet el creixement i les futures modificacions. Inspirat pel caràcter dels edificis i jardins del sanatori psiquiàtric preexistent, obra de Francesc Folguera i Emili Blanch (1930), l’hospital planteja la construcció de pavellons d’una planta amb patis que permeten la llum i ambient natural a l’interior, i relacionar l’arbratge del parc amb l’hospital.
En el mateix complex hospitalari trobem l’edifici sociosanitari (2006-2009), obra dels mateixos arquitectes. El punt de partida per al disseny d’aquest equipament va ser la integració dins del conjunt del parc hospitalari. Es tracta d’un edifici amb soterrani, planta baixa, compost per tres peces que contenen habitacions i sala comuna en cadascuna d’elles. Cada peça es troba envoltada de zones verdes i qualifiquen els espais interiors. La llum natural i els materials càlids doten a la construcció d’una domesticitat capaç de satisfer les necessitats dels residents del centre, que en passar llargues estades en l’edifici, han de sentir-se «com a casa».
Més al sud de Barcelona, la plataforma de serveis de Vilanova i la Geltrú articula una zona residencial amb un centre de dia per a les persones majors. L’edifici es disposa en diferents altures al voltant d’un pati enjardinat que permet l’entrada constant de sol i llum natural.
El projecte més recent de Pinearq que fa referència a aquest model hospitalari expansiu i de poca altura, és el nou Hospital Monopoli Fasano a la regió de Puglia, situat en un terreny caracteritzat per grans cultius de garrofers i oliveres monumentals de gran valor paisatgístic. El punt de partida per a la definició de la forma va ser l’anàlisi del lloc i basar el disseny en el respecte i la valorització dels punts forts del terreny amb la voluntat de tenir el menor impacte possible en el paisatge circumdant. L’hospital es divideix en unitats modulars, autònomes i multifuncionals, connectades entre si mitjançant enllaços que permeten la màxima interrelació entre totes les funcions que exerceix el complex hospitalari.
Aquesta estratègia no sols millora la percepció de l’hospital com a part del teixit local, sinó que també afavoreix condicions més humanes per a pacients, professionals i visitants. La proximitat a l’exterior, l’accés a la llum natural, les vistes obertes i la connexió directa amb espais verds contribueixen significativament al benestar físic i emocional dels usuaris. A més, la seva implantació permet una major flexibilitat funcional i una millor organització dels circuits interns, la qual cosa es tradueix en eficiència operativa.
Hospitals Pritzker
Al llarg de les últimes dècades, alguns dels estudis d’arquitectura més influents del món han abordat el desafiament de dissenyar hospitals, aportant mirades singulars i estratègies innovadores que transcendeixen l’enfocament convencional. Entre ells, diversos arquitectes guardonats amb el Premi Pritzker han interpretat el programa hospitalari des d’una òptica cultural, urbana i humana, posant en valor l’arquitectura com a part activa del procés de curació.
En conjunt, aquests autors demostren que l’arquitectura hospitalària pot ser un camp a desenvolupar per a la innovació conceptual i material, on la tècnica i la sensibilitat s’entrellacen al servei d’un bé major: la cura de la vida. Els seus enfocaments diversos —des de l’urbà i l’infraestructural fins al sensorial o el tectònic—enriqueixen el debat contemporani sobre com han de ser els hospitals del futur.
Aquesta entrada és el tercer capítol de tres articles que formen la transcripció de la conferència 100 anys d’arquitectura hospitalària. Pots descarregar l’article complet aquí, llegir la primera part o llegir la segona part en el següent enllaç.