VIDA I ESPAIS PÚBLICS: DE LO COL·LECTIU EN EDIFICIS PER A LA SALUT

< tornar VIDA I ESPAIS PÚBLICS: DE LO COL·LECTIU EN EDIFICIS PER A LA SALUT

Autor: Nicola Paltrinieri

El teixit d'una ciutat està format per una alternança entre buit i edificació, espai públic i espai privat. El sentit comú identifica a l'espai obert –la plaça, els carrers– el cor de la vida pública, que en el fons constitueix l'essència mateixa de la ciutat. Però la vida pública també es reflecteix a l'interior dels edificis, i és un dels ingredients més importants en la creació d'espais saludables.

“L'arquitectura és fonamentalment un espai públic on la gent pot trobar-se i comunicar, pensar en la història, pensar en les vides dels éssers humans, o en el món”, afirmava el premi Pritzker Tadao Ando. “Tota arquitectura té una natura pública, crec, per això vull donar forma a un espai públic”.

La importància de crear arquitectura saludable i oberta, capaç de crear un impacte positiu en els seus usuaris i en la comunitat, és un assumpte àmpliament compartit entre els professionals involucrats en la promoció d'edificacions de certa envergadura. No obstant això, moltes vegades aquesta necessitat ha de bregar amb la pressió del mercat, que tendeix a obviar els costos socials ocults que les operacions immobiliàries més agressives poden ocasionar.

La tensió entre les necessitats comercials del client i les necessitats de la col•lectivitat ha vist néixer episodis d'arquitectura hostil, on l'espai públic facilitat per les noves edificacions, sota l'impuls de les normatives urbanístiques, es privatitza i inutilitza recorrent a oportuns artificis arquitectònics o de disseny.

En el disseny de qualsevol arquitectura, l'arquitecte és anomenat a complir amb un programa, que inclou el respecte a vincles físics i normatius, d'acord amb les peticions dels clients. No obstant això, és responsabilitat del projectista trobar la dimensió pública de l'edifici, i fer-la interactuar amb la ciutat.

En la seva presentació del tema “Freespace” proposat en la Biennale di Architettura de Venècia 2018, Yvonne Farrell, partner de Shelley McNamara a Grafton Architects, subratllava com l'arquitecte sempre navega entre un edifici sota comissió i l'art, i qualsevol desequilibri entre aquestes dues dimensions constitueix un error cabdal. Cal que el projecte sempre tingui un element de generositat cap als seus usuaris i la ciutat perquè es pugui parlar de bona arquitectura.

En aquest context, el paper de l'arquitecte és fonamental en el procés de trobar l'equilibri entre espai públic i espai privat, per donar forma a una arquitectura on els usuaris no es sentin envaïts i, alhora, la col·lectivitat pugui, almenys en part, gaudir d'espais d'una altra forma alienats a la ciutat.

Abraçant la idea de l'arquitectura com a art eminentment social, ja teoritzada per Giovanni Muzio als anys vint del segle passat, el desenvolupament de l’activitat professional a Pinearq –bolcada en molta part cap a l'arquitectura de vocació sanitària– ens ha posat davant d'un repte: què s'entén en aquests casos per “espai públic”? I quines oportunitats pot oferir l'obertura a la vida ciutadana d'un ambient tradicionalment tancat com el d'un hospital?

L'hospital és un edifici que dóna resposta a les necessitats d'una part molt vulnerable de la població. La idea de millorar l'espai públic en aquest context ens permet estendre la noció de curació més enllà del tractament sanitari, cap a un programa social més ampli: en lloc que segregar al pacient, convidar al ciutadà a utilitzar l'edifici i a les seves àrees públiques, per convertir l'acte de guarir-se en una activitat social.

* Solament un clic aquí per llegir l'article complet en Hospitecnia.

Galeria